Cape Epic. 21.03.2010. 1a etapa: Diemersfontein-Ceres (117 km/2.190 m)

Hola a tothom!

Amics, aquest matí ens hem llevat i hem anat a esmorzar a un bareto de la ciutat on començaven a servir esmorzars a les 8.00 hores. La mestressa s’ha compadit de nosaltres, ja que eren les 6.30, i ens ha fet un esmorzar que a primera vista resultava suculent i de disseny, amb un pa que semblava arrebossat i amb tot de complements que ens han obert la gana que no teníem. Quin desengany! Allò no era el que semblava; es tractava més aviat d’un àpat per omplir l’estómac abans d’anar a fer el turista, i no pas per anar a rodar 117 km en bicicleta per terreny desconegut i incert. I, que poc ens imaginàvem les conseqüències d’aquell àpat en aquell moment!

En el dia de l’etapa èpica de la Cape Epic, en Joan i jo ens hem situat a la línia de sortida abans de les 9. Com sempre vam fer a la Transalp, hem intentat buscar una bona posició per treure morralla de davant, com diu sempre en Joan, i per intentar cremar tota l’adrenalina acumulada arran de tots els nervis que hem passat durant aquests dies. De seguida, però, ens hem adonat que això no era moc de pav. Al llarg dels 117 km hem tingut algunes sorpreses i altres incidències que hem hagut d’anar superant. Per començar, la principal dificultat ha estat, sens dubte, el terreny. Al llarg de l’etapa, el terreny ha estat d’allò més divers i variat, amb pedres grosses com un puny, per acabar tornant-se en grava i després sorra de platja. Després, el terra es tornava més dur i de cop i volta rodaves per un caminet com els de casa, amb arbres als costats i algun corriol que et feia revifar. Les pujades no s’han fet eternes, però la calor, asfixiant a partir de les 11, les ha fet molt més pastoses i feixugues.

Després del segon avituallament, al km 60, en Joan ha començat a tenir unes fortes punxades a l’estómac i es trobava malament. En aquell moment l’esmorzar li ha vingut al cap! A partir d’aquest moment, hem anat passant com hem pogut, i ens costava molt acumular quilòmetres en aquest estat. Al quilòmetre 90, en Joan s’ha adonat que jo duia la bossa de sota el seient oberta i que ho havia perdut tot (patilla, càmera i eines). Sort que aquí hi ha de tot, perquè si una cosa està bé és l’organització.

En Joan ha anat fent pujades i baixades pel que fa a l’estat físic i anàvem tirant com podíem. El pobre Joan anava dient: “Estic mort!”. Quan faltaven 15 km per a la meta i ja cantàvem victòria, ens han ficat per una via de tren abandonada i durant 10 km hem patit un veritable martiri pedalant, ara drets ara asseguts i ara servint-nos de la mica d’inèrcia que anàvem aconseguint, per sobre d’unes travesses separades per trams de grava gruixuda. Hem sortit de la via quan faltaven 3 km per a l’arribada. Quin mal que ens feia tot!

Avui hem vençut, però la conclusió d’aquesta jornada és que la Cape Epic no serà gens fàcil. Patirem. I molt!

Resultat final: posició 74 de la nostra categoria; posició 101 de la general; 6 hores i 16 minuts. Estem contents. Molt contents. Ara mateix en Joan no es troba gaire bé, però tinc plena confiança que es recuperarà de seguida, oi, Joan?

Chip i Chop (Martí i Joan)