Cape Epic. 6a etapa. Worcester-Oak Valley (123 km/ 2.240 m)

Ja tornem a ser aquí, amics!

On és en Wally?

Mi-te'ls! Sí que és veritat que hi són, a Sud-àfrica! I realment pedalen!

Avui hem superat una altra etapa, l'etapa reina, però no ha estat exempta de dificultats. A poc a poc.

Aquesta nit no he dormit gaire bé, he tingut molta cremor i un xic de rebombori a l'estómac, i també m'he despertat moltes vegades. Per esmorzar no tenia gaire gana i he menjat un xic sense forçar l'estómac, però he hagut de córrer. Aquí tot comença a tenir el mateix gust i a fer la mateixa olor; estic massa ben acostumat. M'he quedat més bé, però els rebomboris continuaven. He pensat: "Ai, que patirem, avui!"

L'etapa d'avui, doncs, ha estat la reina, tot i que la de demà és molt més xunga. Hem sortit i hem fet els 8 primers quilòmetres neutralitzats amb el cotxe de la policia al davant, ja que havíem de creuar el nucli urbà i agafar una carretera força transitada per sortir de la ciutat. Avui hi ha canvi de campament, a Oak Valley.

El grup rodava a gran velocitat i al quilòmetre 10 hem entrat a una pista molt sorrenca de pujada per la qual no sabíem per on passar. S'ha format un gran tap, però hem anat fent. Hem pujat un petit coll i ens hem agrupat una trentena de corredors per rodar força de pressa fins al km 30, on començaven els primers colls. Llavors la panxa em feia rug-rug, però no em trobava malament del tot, potser un xic més dèbil, però els dies que portem de cursa comencen a passar factura. Llavors hem tingut un petit incident: a en Joan li ha patinat la roda de davant i ha caigut. No anàvem gens de pressa --per sort--, però s'ha fet una rascada on té la ferida de la Transalp. Llavors no podíem adreçar el manillar i hem hagut d'afluixar la maneta de fre i de canvi perquè tot tornés al seu lloc. A partir d'aquí, hem decidit que no ens la jugarem perquè ja ens comencen a pesar els quilòmetres i això és bastant dur. Hem anat superant els diversos colls avançant gent a les pujades i sent avançats a les baixades.

Quan hem arribat a la pujada reina, 10 km i 600 m de desnivell, estàvem força sencers, però la veritat és que ha estat força enganxosa; hi havia molta pedra solta i molts punts de sorra tova. Hem coronat i hem pedalat durant uns 4 km pels colls de les muntanyes per acabar fent front a un descens de risc, molt ràpid i alhora perillós tenint en compte la sequedat del terreny. Ens han avançat 4 o 5 parelles per la baixada, però a una l'hem trobat tirada al voral de la pista perquè s'han fotut una galeta que no es podien aixecar. Quan estàs tan cansat i portes tants quilòmetres a les cames no es pot arriscar tant perquè hi ha molt més a perdre que a guanyar.

Després de la gran baixada, hem fet corriols molt bonics, però tècnicament mooooooolt fàcils (Tendo, aquests no són per a tu), hen passat per zones de vaques i superat passeres en forma de piràmide per acabar encarant l'últim tram que ens ha portat al campament. Aquest darrer ha estat un tram força diverit.

Avui no hem quedat gaire bé, almenys no tant com altres dies, però la qüestió és que ara ens falta una etapa menys, que ho podem dir.

El dia d'avui ha estat molt núvol i la calor no ens ha destrossat com altres dies. A partir del quilòmetre 60, m'he anat trobant millor i també he anat millor, tot i que durant la cursa el que vingués darrere meu devia quedar distret!

Ara anem a menjar alguna cosa. La cervesa d'aquí em fa cremor, no hi ha res com la de casa!

Comencem a estar cansats, enyorats... Això és més dur que la Transalp, i a més, quan arribem no ens espera ningú. D'altra banda, també cal dir que estem molt a gust amb tots els catalans que hi ha. En aquest campament d'Oak Valley ens hem posat tots junts a la mateixa filera.

I això és tot. Demà us parlarem de la penúltima etapa. Ja patirem!

Classificació d'avui: Categoria homes: 92; general: 120

Classificació general: Categoria homes: 77; general: 100

Martí i Joan