A les 4:45 els ermitans es presenten puntualment a boxes per recollir les bicicletes i desfilar cap a la línia de sortida.
Contratemps sever: En Toni s’ha deixat les sabatilles a Arenys. Malauradament qualsevol alternativa potencial resulta estèril, sobretot tenint en compte que són les cinc de la matinada. L’organització es presenta del tot inoperativa. No hi ha res a fer; desafortunadament en Toni no podrà prendre la sortida.
A les 5:10 es dóna la sortida a la plaça de l’església. La temperatura és força agradable. El cel és serè, els estels i la lluna es deixen veure amb tot el seu esplendor, i s’erigeixen com a únics testimonis de la l’expedició, finalment formada per en Tendo i Santi (en representació del CC Arenys de Munt), Carles i Roger (en representació del Mallerenga Carbonera Team)
Els primers quilòmetres es fan molt lents. És negra nit, enfilem cap a Sant Joan de Cornudell i arribem al Santuari de Montgrony, on la pista deixa pas a un GR molt poc ciclable que es deixa caure cingleres avall fins al Coll de Parnidella. L’expedició corona la Collada de Grats tocades les 7 del matí, després d’afrontar una paret de 100m de desnivell en pujada vertical (bici al coll). Recompensa: Vista impressionant del Collsacabra i el Montseny al sud-est, amb el perfil nítid de les Agudes, Turó de l’home i Matagalls. Foto obligatòria i primera baixada dura amb molta pedra. Al final del descens, carretera fins al primer refugi de pas: Merolla. Segell de pas i esmorzar ràpid. Són les 8:15 quan l’expedició enfila cap a Collet de Fatjaneral; primera pujada mínimament ciclable; curta però exigent. Els 50 metres finals es fan amb la bici al coll, tot seguit planejant per un corriol divertit amb vistes espectaculars des del Bellmunt (a l’est) fins als Rasos de Peguera (a l’oest). Es divisa Sant Jaume de Frontanyà al fons de la vall, als peus de la imponent Serra del Catllaràs; següent repte de l’expedició. El descens es fa força ràpid, tot i que igual d’exigent que l’anterior degut al terreny pedregós. Deixem l’ermita de Sant Llorenç de Corrubí a la dreta i baixem fins a la baga de les planes per iniciar un breu ascens d’uns 200m de desnivell. El “breu” ascens es converteix en una pujada llarga i dura degut al fang provocat per la intensa pluja de la nit anterior.
A Sant Jaume de Frontanyà toca el segon avituallament. En Santi aprofita per posar oli a la cadena, i l’organització per passar el primer comunicat a Ràdio Ruta: “Són les 10 del matí. L’expedició avança mitja hora per sota del temps previst”.
Pujada a la Creu de Melasa de forma no compacte, amb els ermitans rodant ja de forma dispersa. Reagrupament per afrontar, bici al coll, la paret que ens porta fins al cap de munt del pla del Genai. Estem a quota 1500, i ja es respira el Catllaràs més genuí: Prats verds, tranquil·litat absoluta i vistes impressionants del Moixeró i Serra de Montgrony al nord, i els Rasos de Tubau que hem deixat enrere a l’est. Coronat el Collet d’Ardericó, es baixa fins el segon refugi de pas de la jornada. En Kunt ens dóna la benvinguda pertinent, agafem aigua i fem la foto de rigor. Enfilem cap a la Collada d’Arderiu de forma dispersa: Les dures rampes imposen la seva llei, i cadascú agafa la millor cadència. Arribat al Roc de Lluna, reagrupament i segon comunicat a Ràdio Ruta: “S’avança segons temps de marxa planificat. Alguns imprevistos, com una punxada d’en Roger, s’han menjat la mitja hora esgarrapada fins llavors”. L’organització aprofita per encarregar els entrepans; en una horeta estarem a Sant Julià de Cerdanyola, i el dinar haurà d’estar servit a taula.
En Carles fa una primera demostració de potència sobre la bici al Coll de Seba. Se’l veu fort. Els demés el fem tot a peu. El dinar arribarà en el moment òptim per agafar forces. En el descens, en Santi i en Tendo agafen la iniciativa, com sempre, i ens porten fins a Sant Julià de Cerdanyola a 2/4 de dues del migdia tocades. Seguim l’horari previst, però caldrà ser molt estrictes amb la mitja horeta estipulada per dinar.
Finalment ens allarguem amb uns 15 minuts extres (45 minuts totals). Ja anem per sobre del temps previst. A aquest se li sumen 10 minuts per revisar les bicicletes, posar oli, reorganitzar motxilles i canvi de vestimenta: El temps esplèndid del matí sembla que vol deixar pas a una tarda molt ennuvolada. La pluja sembla imminent. Abans d’enfilar cap al Coll de Jou, parada ràpida al poble de St. Julià per agafar provisions de cara a la tarda. En aquest moments l’expedició acumula més de mitja hora de retard, i comença a ploure suaument però de manera persistent. La pluja ja no ens deixarà fins a les 9 del vespre, en plena pujada al Coll de Pal.
La pujada al Coll de Jou es fa llarga, però s'avança amb determinació. Alguns dubtes durant el dinar es dissipen un cop coronat el coll. Un cop passat el Santuari de Falgars, l’expedició enfila cap al punt de “no retorn”: El clot del moro. Sortim de la Pobla de Lillet amb 45min de retard, en direcció a una forta tempesta, però amb el convenciment d’una decisió irrevocable: “Aquest 8 d’agost la volem fer grossa i serem els primers en fer la ruta íntegra en menys de 24 hores”.
La pujada cap a Erols es fa especialment dura. Són 300m de desnivell en poc més de 3 quilòmetres, amb un únic descans al KM 2.5. De la pluja fina passem a una forta tempesta just abans d’arribar al tercer refugi de pas. Això obliga a fer una parada més llarga de la prevista, i tot esperant que minvi la tempesta ens proveïm de més teca. Continuem la marxa a un quart tocat de sis.
Coronem el Coll Roig, divisem el Catllaràs que hem deixat enrere i la Serra d’Ensija al fons. Tot baixant per la bonica vall de Gavarrós, la tempesta torna a agafar violència i arribem a peu de carretera cap a Guardiola, xops de cap a peus. El coll de Pal ens mira de refiló de manera desafiant, amb núvols de tempesta més que temibles (enfilar-se a 2100m un vespre de tempesta d’estiu als Pirineus no sembla la idea més assenyada). Però la decisió està presa i les temptatives per part de l’organització de retallar el recorregut són rebutjades pels ermitans de manera unànime: L’honor d’en Leònides està en joc, i qualsevol intent de vulnerar aquest honor és rebut com una ofensa per part dels ermitans.
Abans d’atacar el Coll de Pal però, la ruta ens porta de Guardiola a Sant Joan de l’Avellanet com a preàmbul. La pujada ens depara una panoràmica esplèndida del Moixeró, el Puigllançada i el temut coll de Pal en forma d'ombra omnipresent que ja no ens deixarà fins que el coronem ben avançat el vespre. Són quarts de set de la tarda, i la negror dels núvols va en augment. La pluja s’intensifica novament, i els llamps i trons fan acte de presència. En Leònides ens posa a prova novament: Els trons ressonen per la vall de Bagà, i els llamps cauen cada cop més a prop. Els ermitans dubten en algun moment, però s’erigeixen més forts i clamen als quatre vents: “Acabarem la ruta i arribarem a Castellar, sigui a l’hora que sigui”.
S’arriba a Bagà amb un xàfec molt intens. La temperatura comença a baixar, i el vent també comença a fer acte de presència. Darrera càrrega de provisions. Aquest cop ja no es mira al dietista: Arrasem les magdalenes, bollycaos i merdes vàries. Sortim a fora i la sensació de fred i humitat ens torna a posar a prova. Són les set tocades, anem més d’una hora per sobre l’horari previst i la tempesta no vol afluixar.
L’organització avisa: La negror encara va més en augment, a quarts de 10 ja serà negra nit (ell Coll de Pal no el coronarem abans de les 10 del vespre), els 15 graus de Bagà es convertiran en poc més de 5 a 2100 metres, amb vent i fred, i la baixada pel Bike Park de la Molina en la foscor de la nit serà un infern. Però els ermitans, per enèsima vegada, mostren una determinació de ferro: “SEGUIM”. Les primeres rampes es fan molt feixugues, el ritme de marxa s’alenteix alarmantment (“així no coronarem ni a les 11!”). Ara es despenja un, ara l’altre... però d’una manera prodigiosa, els ermitans agafen força i l’ascens es fa cada cop més compacte, i a ritme més viu. La pluja para i, de manera sorprenent, el cel s’aclareix ràpidament. “En Leònides ens ajuda, i saber que ja el tenim de la nostra part ens dona una energia descomunal.”
Comunicat de Ràdio Ruta a les nou del vespre: “Coronarem el Coll de Pal a les 10, i a les 12PM estarem a Castellar”.
Arribats al Xalet del Coll de Pal, els últims 2 quilòmetres es fan eterns. L’expedició corona el coll poc abans de les 10PM. La vista sobre la Cerdanya, de nit, és imponent. La temperatura és de 10 graus, i baixa fins a 8 un cop iniciat el temut descens a La Molina. En Tendo i en Santi tornen a agafar la iniciativa, i el descens es fa lentament però amb els quatre ermitans ben agrupats, literalment un darrera l’altre. A La Molina en Leònides ens regala uns focs d’artifici. Només ens queden 20km de carretera; i 10 són de baixada. Sabem que ho tenim a tocar, i en ELL ens espera a Castellar.
De la Molina s’encara la Collada del Pedró (a tocar de la Collada de Tosses) per carretera. D’allà enfilem cap al pla d’Anyella per encarar les últimes rampes de la jornada: El coll de la Creueta. Coronem a les 11:25 de la nit. Arribar abans de les 12, i per tant, encara a dia 8 d’agost, és factible. Els descens és lent degut a la falta de visibilitat, però almenys la sensació de fred minva a mesura que deixem els prop de 2000m d’alçada i baixem a quota 1400m.
Arribem a Castellar en un bany de multituds. Són tres quart de dotze tocats. La música del ball no deixar de sonar quan fem entrada a la plaça, però tota l’atenció és pels ermitans. Hem sortit un 8 d’agost del 2009 a les 5 del matí, i hem arribat poc abans de mitja nit el mateix 8 d’agost. Han estat 18 hores i 35 minuts totals. Poc més de 170 quilòmetres, i 5500 metres de desnivell positiu acumulat. I com molt bé ens va fer entendre en Santi en el mateix Coll de Pal, aquella sensació de “avui l’hem feta grossa”.
10/08/2009 02:33 Autor: roger blogg:llibreta virtual.
Sou uns cracks!! Ara ja ens explicareu el camí per fer la volta de la cerdanya,jejeje!!! Moltes felicitats per haver-ho aconseguit i a recuperar el cul!!! Ens veiem!
El dssabte 8 d'agost de 2009 vaig viure a les muntanyes pirinenques que encerclen Castellar de N’Hug una jornada èpica que s’ha guanyat un lloc de privilegi en el meu palmeres esportiu. De ben segur que el més important a destacar és que en Roger, en Tendo en Santi i en Carles varem formar de principi a fi un equip que tenia un objectiu aparentment impossible, però que creia bojament en les seves possibilitats. Les estadístiques esportives són fredes i no sempre ajuden a copsar la carrega humana que hi ha al seu darrera. Tanmateix, per si és del vostre interès, aquí teniu algunes de les dades objectives de la ruta de l’ermita non-stop
Km totals: 178 Desnivell positiu acumulat: +550 metres Temps total: 18h 30’ ( sortida 5h 10’ arribada 11h 40’) Temps real pedalejant: 15 h ( 3h 30’ d’intendència) Temps pedalejant plovent: 5 h Integrants de la sortida: 4 (Roger, Tendo, Santi i Carles) Característiques del terreny: Pedregós i amb fortes pendents Litres d’aigua consumits: 5 litres Llaunes de coca-cola begudes: 6 Elements sòlids ingerits: 3 entrepans bimbo, 2 entrepans grans, 3 bollicaos, 1 platan, 100 grams de fruita seca, 4 barretes energètiques, 3 gels, 1 pastilla de xocolata, 3 magdalenes, 1 glucoesport.... Pipis d’en Carles: 8 Trucades per telèfon durant la sortida: + de 30 S.M.S. 4 Temperatura màxima: 31 graus Temperatura mínima. 6 graus
Ei nois, moltes felicitats per aquest gran repte que us heu proposat i superat amb èxit! Quina aventura! Tendo has fet unes cròniques molt descriptives que llegint feia que m'anés imaginant les vostres peripècies. No he pogut evitar de recordar que la Cerdanya en part transcorrerà per la ruta de l'ermità i ja m'ha agafat "cangueli". Espero que voaltres la feu amb un peu i l'orientació amb un ull tancat, una altra vegada l'enhorabona i a seguir endavant pedalant!!
Les grans gestes són plenes de petits detalls i aquests petits detalls en ocasions és poden resumir en fotografies visuals que concentren en un instant moltes histories. Aquí en teniu cinc exemples:
AVUI L'HEM FET GROSSA En Santi a les 10 de la nit, poc abans de coronar el coll de Pals, sabedor que un cop vençut aquest imponent obstacle natural, quasi ja havíem fet realitat la non-stop em va dir: “Avui l'hem fet grossa”. Al llarg del dia la voluntat i força física d’aquest súper atleta em va deixar astorat. Sabedor de la duresa de la prova va començar conservador per acabar pletòric, com els més grans esportistes. En cap moment va dubtar de la possibilitat d’assolir l’objectiu impossible que ens havíem marcat.
NO PUC MÉS
En Tendo a les 12 del matí, metre enfilàvem una forta pujada fangosa on s’enfonsaven les rodes de les nostres bicicletes va confessar: “No puc més”. En aquell moment estava petat i es plantejava la possibilitat d’abandonar, però amb el suport dels tres companys d’aventura va vèncer el defalliment per esdevenir un exemple a seguir. Quin coratge i força de superació va demostrar tenir aquest ciclista de pro que quan es va plantejar en tres ocasions, davant les adverses condicions meteorològiques, la possibilitat d’escurçar la ruta fou qui ens va donar coratge per fer la volta complerta tot dient: “encara que sigui sol i arribi a les cinc de la matinada jo l’acabo”
ON SÓN LES SABATES?
Hi ha imatges colpidores que queden gravades en el record per tota la vida. A 2/4 de 5 de la matinada quan el gran triatleta Toni es va adonar que s’havia descuidat les sabates a casa, feu una cara de frustració i decepció que es impossible descriure. Quan va pregutar-se: “On són les sabates” el món li va caure a sobre com una forta garrotada. Possiblement passat un temps d’aquesta anècdota en farem broma, però en calent va ser com una estocada de mort. Totes les il•lusions que havia posat en aquesta sortida es varen esfumar amb un tres i no res. Jo no se si la sort existeix, el que si puc certificar es que la mala sort és ben real.
AVUI HE PUJAT A LA CREU DE CANET.
A la 1 del migdia, poc abans d’arribar al lloc on varem dinar, en Roger ens va llegir un missatge que havia rebut d’en Marc on ens encoratjava a fer la ruta de l’ermità i que començava així: “Avui he pujat a la Creu de Canet”. Tots els participants varem fer vots perquè el 19 i 20 de setembre pugem compartir plegats novament aquesta travessa en la Volta a la Cerdanya en companyia de la parella 40 al complert.
COM VAS?
EN Roger, digna guanyador de la primera prova dels premis Leòoonides 2009, va demostrar ser un excel•lent organitzador, un gran company i un esportista excepcional. En tot moment de la ruta va estar pendent de l’estat físic i de les necessitats dels altres ermitans. Quan un defallia ell era al seu canto per donar-li ànims i coratge tot preguntant: Com estàs? Sobrat de forces de principi a fi va fer gala una vagada més de les seves grans qualitats com a persona. Roger moltes gràcies per tot.
La crònica d’en Tendo de la ruta de l’ermità non-stop és un cant encisador a la terra pirinenca i un glosa èpica de la determinació de quatre il•luminats que creien en l’impossible. Ara, que començo a donar-me de lo grossa que l’hem fet, voldria explicar quins varen ser al llarg del dia les meves sensacions. Fase A: PRESA DE CONTACTE Les cinc primeres hores de la sortida (de 5 a 10 del matí), per les dificultats tècniques del terreny i el respecta que m’inspirava la ruta vaig anar tota l’estona a remolc del grup, xino-xano i anar fent. Els trams on ens varem penjar la bicicleta a l’esquena em varen provocar algun que altre ensurt doncs el genoll es va ressentir en un parell d’ocasions, però la cosa no va anar a més. A Sant Jaume de Frontanyà tenia molt bones sensacions Fase B: DEMOSTRACIÓ DE FORÇA Les tres hores següents ( de 10 a les 13), en el tram de pujada de la Creu de Melasa fins al Coll de Seba, em sentia pletòric i ple d’energies. La inconsciència em va dur a fer algunes demostracions de força innecessàries; al llarg de la tarda-nit aquestes excentricitats em passarien factura. En aquells instants creia en l’impossible, fins i tot somiava en la possibilitat de guanyar el premi Leòoonides,. El miratge es va acabar poc abans d’arribar a Sant Joan de Cerdanyola, l’hora de dinar em va salvar d’un primer cao tècnic. Fase C: TRANQUILITAT QUE EL DIA ÉS MOLT LLARG De les 13h 30’ a les 20 h s’imposa el seny i agafo un ritme constant però sense excessos, em col•loco novament en darrera posició mentre els quilometres cauen sense adonar-me’n. L’esforç fet em provoca un estat de catarsis on ja pedalejo com un robot, una mena d’embriaguesa estimula la capacitat de patiment, res no em cansa, però ja no estic per tirar coets. Superat el Coll de Jou i un cop hem passat La Pobla de Lillet descansem 20’al refugi d’Erols. Aquí en Roger ens explica sobre un plànol el que encara ens queda per fer i les cames em començant a tremolar, tinc dubtes seriosos que amb la tempesta que cau puguem fer la ruta complerta. La determinació d’en Tendo i en Santi no deixa lloc a vacil•lacions, solsament si val fer-la tota i sense trampes. Coronat el Coll Roig baixem per la vall de Gavarròs i ascendim a Sant Joan d’Avellanet on la intensitat de la pluja ens acompanya fins a Baga. Fase D: PIT I COLLONS Les últimes tres hores i mitjà, de les 8 a les 11h 40’ són, en alguns instants, un autèntic mal son. La pujada al Coll de Pals és un suplici, especialment en el seu segon tram, doncs he gastat les poques energies que em quedaven en un atac estèril que l’únic que ha fet es debilitar-me i extenuar-me. Comença a fosquejar, cada quilòmetre són 65 metres de desnivell , i cada 10 minuts la temperatura baixa un grau. Quan corono els 20 Km del Coll ho faig tremolant de fred i absolutament esgotat. La baixada per les pistes negres de la Molina són un perill descomunal, amb els dos frens no aconsegueixo parar la bicicleta, tremolant i cagat de por no se com arribem a la Molina. Poc a poc recupero les forces i em sento amb ganes de llençar un darrer atac abans de coronar el Coll de la Creueta. El descens a Castellar de N’Hug es fa a ritme de Pau i Herba. Fase E: LA DOLÇA ARRIBADA L’entrada dels quatre magnífics a la plaça de Castellar de N’Hug es apoteòsica. Música en viu, aplaudiments i felicitacions, la satisfacció d’haver complert com a bons espartans. En Toni ens explica que el Leòoonides esta satisfet i mengem afamats la sopa de la fonda per recuperar les forces desprès de més de 18 hores amb el cul enganxat al seient de la bicicleta. AVUI L’HEM FET GROSSA.
Moltes Felicitats !!! Moltes Felicitats !!! Això si que és pit i co... No queden gaires montanbikers com vosaltres, cuideu-vos del rigurós costipat, que l'espècie ha de perdurar. Una abraçada a tots. Quina enveja !!!!!!!!
Sol absolutament sol sota la tempesta, per vèncer el darrer obstacle, davant la innocència primigènia feta nostàlgia. Enfront el coll de Pal imponent obstacle natural per assolir l’objectiu impossible de ser un ermità que la fa sense parar. Poc a poc les forces m’abandonen amb cada cop de pedal m’afebleixo un intens cansament s’apodera del meu cos. Exhaust per una gesta èpica a fregar el defalliment m’adono que no estic sol, som un equip el caliu dels companys m’ajuda a recuperar l’alè fins coronar el cim: Avui l’hem fet grossa
12 comentaris:
DISSABTE, 8 D’AGOST
A les 4:45 els ermitans es presenten puntualment a boxes per recollir les bicicletes i desfilar cap a la línia de sortida.
Contratemps sever: En Toni s’ha deixat les sabatilles a Arenys. Malauradament qualsevol alternativa potencial resulta estèril, sobretot tenint en compte que són les cinc de la matinada. L’organització es presenta del tot inoperativa. No hi ha res a fer; desafortunadament en Toni no podrà prendre la sortida.
A les 5:10 es dóna la sortida a la plaça de l’església. La temperatura és força agradable. El cel és serè, els estels i la lluna es deixen veure amb tot el seu esplendor, i s’erigeixen com a únics testimonis de la l’expedició, finalment formada per en Tendo i Santi (en representació del CC Arenys de Munt), Carles i Roger (en representació del Mallerenga Carbonera Team)
Els primers quilòmetres es fan molt lents. És negra nit, enfilem cap a Sant Joan de Cornudell i arribem al Santuari de Montgrony, on la pista deixa pas a un GR molt poc ciclable que es deixa caure cingleres avall fins al Coll de Parnidella. L’expedició corona la Collada de Grats tocades les 7 del matí, després d’afrontar una paret de 100m de desnivell en pujada vertical (bici al coll). Recompensa: Vista impressionant del Collsacabra i el Montseny al sud-est, amb el perfil nítid de les Agudes, Turó de l’home i Matagalls. Foto obligatòria i primera baixada dura amb molta pedra. Al final del descens, carretera fins al primer refugi de pas: Merolla. Segell de pas i esmorzar ràpid. Són les 8:15 quan l’expedició enfila cap a Collet de Fatjaneral; primera pujada mínimament ciclable; curta però exigent. Els 50 metres finals es fan amb la bici al coll, tot seguit planejant per un corriol divertit amb vistes espectaculars des del Bellmunt (a l’est) fins als Rasos de Peguera (a l’oest). Es divisa Sant Jaume de Frontanyà al fons de la vall, als peus de la imponent Serra del Catllaràs; següent repte de l’expedició. El descens es fa força ràpid, tot i que igual d’exigent que l’anterior degut al terreny pedregós. Deixem l’ermita de Sant Llorenç de Corrubí a la dreta i baixem fins a la baga de les planes per iniciar un breu ascens d’uns 200m de desnivell. El “breu” ascens es converteix en una pujada llarga i dura degut al fang provocat per la intensa pluja de la nit anterior.
A Sant Jaume de Frontanyà toca el segon avituallament. En Santi aprofita per posar oli a la cadena, i l’organització per passar el primer comunicat a Ràdio Ruta: “Són les 10 del matí. L’expedició avança mitja hora per sota del temps previst”.
Pujada a la Creu de Melasa de forma no compacte, amb els ermitans rodant ja de forma dispersa. Reagrupament per afrontar, bici al coll, la paret que ens porta fins al cap de munt del pla del Genai. Estem a quota 1500, i ja es respira el Catllaràs més genuí: Prats verds, tranquil·litat absoluta i vistes impressionants del Moixeró i Serra de Montgrony al nord, i els Rasos de Tubau que hem deixat enrere a l’est. Coronat el Collet d’Ardericó, es baixa fins el segon refugi de pas de la jornada. En Kunt ens dóna la benvinguda pertinent, agafem aigua i fem la foto de rigor. Enfilem cap a la Collada d’Arderiu de forma dispersa: Les dures rampes imposen la seva llei, i cadascú agafa la millor cadència. Arribat al Roc de Lluna, reagrupament i segon comunicat a Ràdio Ruta: “S’avança segons temps de marxa planificat. Alguns imprevistos, com una punxada d’en Roger, s’han menjat la mitja hora esgarrapada fins llavors”. L’organització aprofita per encarregar els entrepans; en una horeta estarem a Sant Julià de Cerdanyola, i el dinar haurà d’estar servit a taula.
En Carles fa una primera demostració de potència sobre la bici al Coll de Seba. Se’l veu fort. Els demés el fem tot a peu. El dinar arribarà en el moment òptim per agafar forces. En el descens, en Santi i en Tendo agafen la iniciativa, com sempre, i ens porten fins a Sant Julià de Cerdanyola a 2/4 de dues del migdia tocades. Seguim l’horari previst, però caldrà ser molt estrictes amb la mitja horeta estipulada per dinar.
Finalment ens allarguem amb uns 15 minuts extres (45 minuts totals). Ja anem per sobre del temps previst. A aquest se li sumen 10 minuts per revisar les bicicletes, posar oli, reorganitzar motxilles i canvi de vestimenta: El temps esplèndid del matí sembla que vol deixar pas a una tarda molt ennuvolada. La pluja sembla imminent. Abans d’enfilar cap al Coll de Jou, parada ràpida al poble de St. Julià per agafar provisions de cara a la tarda. En aquest moments l’expedició acumula més de mitja hora de retard, i comença a ploure suaument però de manera persistent. La pluja ja no ens deixarà fins a les 9 del vespre, en plena pujada al Coll de Pal.
La pujada al Coll de Jou es fa llarga, però s'avança amb determinació. Alguns dubtes durant el dinar es dissipen un cop coronat el coll. Un cop passat el Santuari de Falgars, l’expedició enfila cap al punt de “no retorn”: El clot del moro. Sortim de la Pobla de Lillet amb 45min de retard, en direcció a una forta tempesta, però amb el convenciment d’una decisió irrevocable: “Aquest 8 d’agost la volem fer grossa i serem els primers en fer la ruta íntegra en menys de 24 hores”.
La pujada cap a Erols es fa especialment dura. Són 300m de desnivell en poc més de 3 quilòmetres, amb un únic descans al KM 2.5. De la pluja fina passem a una forta tempesta just abans d’arribar al tercer refugi de pas. Això obliga a fer una parada més llarga de la prevista, i tot esperant que minvi la tempesta ens proveïm de més teca. Continuem la marxa a un quart tocat de sis.
Coronem el Coll Roig, divisem el Catllaràs que hem deixat enrere i la Serra d’Ensija al fons. Tot baixant per la bonica vall de Gavarrós, la tempesta torna a agafar violència i arribem a peu de carretera cap a Guardiola, xops de cap a peus. El coll de Pal ens mira de refiló de manera desafiant, amb núvols de tempesta més que temibles (enfilar-se a 2100m un vespre de tempesta d’estiu als Pirineus no sembla la idea més assenyada). Però la decisió està presa i les temptatives per part de l’organització de retallar el recorregut són rebutjades pels ermitans de manera unànime: L’honor d’en Leònides està en joc, i qualsevol intent de vulnerar aquest honor és rebut com una ofensa per part dels ermitans.
Abans d’atacar el Coll de Pal però, la ruta ens porta de Guardiola a Sant Joan de l’Avellanet com a preàmbul. La pujada ens depara una panoràmica esplèndida del Moixeró, el Puigllançada i el temut coll de Pal en forma d'ombra omnipresent que ja no ens deixarà fins que el coronem ben avançat el vespre. Són quarts de set de la tarda, i la negror dels núvols va en augment. La pluja s’intensifica novament, i els llamps i trons fan acte de presència. En Leònides ens posa a prova novament: Els trons ressonen per la vall de Bagà, i els llamps cauen cada cop més a prop. Els ermitans dubten en algun moment, però s’erigeixen més forts i clamen als quatre vents: “Acabarem la ruta i arribarem a Castellar, sigui a l’hora que sigui”.
S’arriba a Bagà amb un xàfec molt intens. La temperatura comença a baixar, i el vent també comença a fer acte de presència. Darrera càrrega de provisions. Aquest cop ja no es mira al dietista: Arrasem les magdalenes, bollycaos i merdes vàries. Sortim a fora i la sensació de fred i humitat ens torna a posar a prova. Són les set tocades, anem més d’una hora per sobre l’horari previst i la tempesta no vol afluixar.
L’organització avisa: La negror encara va més en augment, a quarts de 10 ja serà negra nit (ell Coll de Pal no el coronarem abans de les 10 del vespre), els 15 graus de Bagà es convertiran en poc més de 5 a 2100 metres, amb vent i fred, i la baixada pel Bike Park de la Molina en la foscor de la nit serà un infern. Però els ermitans, per enèsima vegada, mostren una determinació de ferro: “SEGUIM”. Les primeres rampes es fan molt feixugues, el ritme de marxa s’alenteix alarmantment (“així no coronarem ni a les 11!”). Ara es despenja un, ara l’altre... però d’una manera prodigiosa, els ermitans agafen força i l’ascens es fa cada cop més compacte, i a ritme més viu. La pluja para i, de manera sorprenent, el cel s’aclareix ràpidament. “En Leònides ens ajuda, i saber que ja el tenim de la nostra part ens dona una energia descomunal.”
Comunicat de Ràdio Ruta a les nou del vespre: “Coronarem el Coll de Pal a les 10, i a les 12PM estarem a Castellar”.
Arribats al Xalet del Coll de Pal, els últims 2 quilòmetres es fan eterns. L’expedició corona el coll poc abans de les 10PM. La vista sobre la Cerdanya, de nit, és imponent. La temperatura és de 10 graus, i baixa fins a 8 un cop iniciat el temut descens a La Molina. En Tendo i en Santi tornen a agafar la iniciativa, i el descens es fa lentament però amb els quatre ermitans ben agrupats, literalment un darrera l’altre. A La Molina en Leònides ens regala uns focs d’artifici. Només ens queden 20km de carretera; i 10 són de baixada. Sabem que ho tenim a tocar, i en ELL ens espera a Castellar.
De la Molina s’encara la Collada del Pedró (a tocar de la Collada de Tosses) per carretera. D’allà enfilem cap al pla d’Anyella per encarar les últimes rampes de la jornada: El coll de la Creueta. Coronem a les 11:25 de la nit. Arribar abans de les 12, i per tant, encara a dia 8 d’agost, és factible. Els descens és lent degut a la falta de visibilitat, però almenys la sensació de fred minva a mesura que deixem els prop de 2000m d’alçada i baixem a quota 1400m.
Arribem a Castellar en un bany de multituds. Són tres quart de dotze tocats. La música del ball no deixar de sonar quan fem entrada a la plaça, però tota l’atenció és pels ermitans. Hem sortit un 8 d’agost del 2009 a les 5 del matí, i hem arribat poc abans de mitja nit el mateix 8 d’agost. Han estat 18 hores i 35 minuts totals. Poc més de 170 quilòmetres, i 5500 metres de desnivell positiu acumulat. I com molt bé ens va fer entendre en Santi en el mateix Coll de Pal, aquella sensació de “avui l’hem feta grossa”.
10/08/2009 02:33 Autor: roger blogg:llibreta virtual.
us felicito. això si que és una autèntica aventura i que sempre us quedarà en el record. repeteixo: felicitats.
quim montmany
Sou uns cracks!!
Ara ja ens explicareu el camí per fer la volta de la cerdanya,jejeje!!!
Moltes felicitats per haver-ho aconseguit i a recuperar el cul!!!
Ens veiem!
El dssabte 8 d'agost de 2009 vaig viure a les muntanyes pirinenques que encerclen Castellar de N’Hug una jornada èpica que s’ha guanyat un lloc de privilegi en el meu palmeres esportiu.
De ben segur que el més important a destacar és que en Roger, en Tendo en Santi i en Carles varem formar de principi a fi un equip que tenia un objectiu aparentment impossible, però que creia bojament en les seves possibilitats.
Les estadístiques esportives són fredes i no sempre ajuden a copsar la carrega humana que hi ha al seu darrera. Tanmateix, per si és del vostre interès, aquí teniu algunes de les dades objectives de la ruta de l’ermita non-stop
Km totals: 178
Desnivell positiu acumulat: +550 metres
Temps total: 18h 30’ ( sortida 5h 10’ arribada 11h 40’)
Temps real pedalejant: 15 h ( 3h 30’ d’intendència)
Temps pedalejant plovent: 5 h
Integrants de la sortida: 4 (Roger, Tendo, Santi i Carles)
Característiques del terreny: Pedregós i amb fortes pendents
Litres d’aigua consumits: 5 litres
Llaunes de coca-cola begudes: 6
Elements sòlids ingerits: 3 entrepans bimbo, 2 entrepans grans, 3 bollicaos, 1 platan, 100 grams de fruita seca, 4 barretes energètiques, 3 gels, 1 pastilla de xocolata, 3 magdalenes, 1 glucoesport....
Pipis d’en Carles: 8
Trucades per telèfon durant la sortida: + de 30
S.M.S. 4
Temperatura màxima: 31 graus
Temperatura mínima. 6 graus
Ei nois, moltes felicitats per aquest gran repte que us heu proposat i superat amb èxit! Quina aventura! Tendo has fet unes cròniques molt descriptives que llegint feia que m'anés imaginant les vostres peripècies. No he pogut evitar de recordar que la Cerdanya en part transcorrerà per la ruta de l'ermità i ja m'ha agafat "cangueli". Espero que voaltres la feu amb un peu i l'orientació amb un ull tancat, una altra vegada l'enhorabona i a seguir endavant pedalant!!
Les grans gestes són plenes de petits detalls i aquests petits detalls en ocasions és poden resumir en fotografies visuals que concentren en un instant moltes histories. Aquí en teniu cinc exemples:
AVUI L'HEM FET GROSSA
En Santi a les 10 de la nit, poc abans de coronar el coll de Pals, sabedor que un cop vençut aquest imponent obstacle natural, quasi ja havíem fet realitat la non-stop em va dir: “Avui l'hem fet grossa”.
Al llarg del dia la voluntat i força física d’aquest súper atleta em va deixar astorat. Sabedor de la duresa de la prova va començar conservador per acabar pletòric, com els més grans esportistes. En cap moment va dubtar de la possibilitat d’assolir l’objectiu impossible que ens havíem marcat.
NO PUC MÉS
En Tendo a les 12 del matí, metre enfilàvem una forta pujada fangosa on s’enfonsaven les rodes de les nostres bicicletes va confessar: “No puc més”. En aquell moment estava petat i es plantejava la possibilitat d’abandonar, però amb el suport dels tres companys d’aventura va vèncer el defalliment per esdevenir un exemple a seguir.
Quin coratge i força de superació va demostrar tenir aquest ciclista de pro que quan es va plantejar en tres ocasions, davant les adverses condicions meteorològiques, la possibilitat d’escurçar la ruta fou qui ens va donar coratge per fer la volta complerta tot dient: “encara que sigui sol i arribi a les cinc de la matinada jo l’acabo”
ON SÓN LES SABATES?
Hi ha imatges colpidores que queden gravades en el record per tota la vida. A 2/4 de 5 de la matinada quan el gran triatleta Toni es va adonar que s’havia descuidat les sabates a casa, feu una cara de frustració i decepció que es impossible descriure. Quan va pregutar-se: “On són les sabates” el món li va caure a sobre com una forta garrotada. Possiblement passat un temps d’aquesta anècdota en farem broma, però en calent va ser com una estocada de mort. Totes les il•lusions que havia posat en aquesta sortida es varen esfumar amb un tres i no res. Jo no se si la sort existeix, el que si puc certificar es que la mala sort és ben real.
AVUI HE PUJAT A LA CREU DE CANET.
A la 1 del migdia, poc abans d’arribar al lloc on varem dinar, en Roger ens va llegir un missatge que havia rebut d’en Marc on ens encoratjava a fer la ruta de l’ermità i que començava així: “Avui he pujat a la Creu de Canet”. Tots els participants varem fer vots perquè el 19 i 20 de setembre pugem compartir plegats novament aquesta travessa en la Volta a la Cerdanya en companyia de la parella 40 al complert.
COM VAS?
EN Roger, digna guanyador de la primera prova dels premis Leòoonides 2009, va demostrar ser un excel•lent organitzador, un gran company i un esportista excepcional. En tot moment de la ruta va estar pendent de l’estat físic i de les necessitats dels altres ermitans. Quan un defallia ell era al seu canto per donar-li ànims i coratge tot preguntant: Com estàs? Sobrat de forces de principi a fi va fer gala una vagada més de les seves grans qualitats com a persona.
Roger moltes gràcies per tot.
La crònica d’en Tendo de la ruta de l’ermità non-stop és un cant encisador a la terra pirinenca i un glosa èpica de la determinació de quatre il•luminats que creien en l’impossible. Ara, que començo a donar-me de lo grossa que l’hem fet, voldria explicar quins varen ser al llarg del dia les meves sensacions.
Fase A: PRESA DE CONTACTE
Les cinc primeres hores de la sortida (de 5 a 10 del matí), per les dificultats tècniques del terreny i el respecta que m’inspirava la ruta vaig anar tota l’estona a remolc del grup, xino-xano i anar fent. Els trams on ens varem penjar la bicicleta a l’esquena em varen provocar algun que altre ensurt doncs el genoll es va ressentir en un parell d’ocasions, però la cosa no va anar a més. A Sant Jaume de Frontanyà tenia molt bones sensacions
Fase B: DEMOSTRACIÓ DE FORÇA
Les tres hores següents ( de 10 a les 13), en el tram de pujada de la Creu de Melasa fins al Coll de Seba, em sentia pletòric i ple d’energies. La inconsciència em va dur a fer algunes demostracions de força innecessàries; al llarg de la tarda-nit aquestes excentricitats em passarien factura. En aquells instants creia en l’impossible, fins i tot somiava en la possibilitat de guanyar el premi Leòoonides,. El miratge es va acabar poc abans d’arribar a Sant Joan de Cerdanyola, l’hora de dinar em va salvar d’un primer cao tècnic.
Fase C: TRANQUILITAT QUE EL DIA ÉS MOLT LLARG
De les 13h 30’ a les 20 h s’imposa el seny i agafo un ritme constant però sense excessos, em col•loco novament en darrera posició mentre els quilometres cauen sense adonar-me’n. L’esforç fet em provoca un estat de catarsis on ja pedalejo com un robot, una mena d’embriaguesa estimula la capacitat de patiment, res no em cansa, però ja no estic per tirar coets.
Superat el Coll de Jou i un cop hem passat La Pobla de Lillet descansem 20’al refugi d’Erols. Aquí en Roger ens explica sobre un plànol el que encara ens queda per fer i les cames em començant a tremolar, tinc dubtes seriosos que amb la tempesta que cau puguem fer la ruta complerta. La determinació d’en Tendo i en Santi no deixa lloc a vacil•lacions, solsament si val fer-la tota i sense trampes. Coronat el Coll Roig baixem per la vall de Gavarròs i ascendim a Sant Joan d’Avellanet on la intensitat de la pluja ens acompanya fins a Baga.
Fase D: PIT I COLLONS
Les últimes tres hores i mitjà, de les 8 a les 11h 40’ són, en alguns instants, un autèntic mal son. La pujada al Coll de Pals és un suplici, especialment en el seu segon tram, doncs he gastat les poques energies que em quedaven en un atac estèril que l’únic que ha fet es debilitar-me i extenuar-me. Comença a fosquejar, cada quilòmetre són 65 metres de desnivell , i cada 10 minuts la temperatura baixa un grau. Quan corono els 20 Km del Coll ho faig tremolant de fred i absolutament esgotat. La baixada per les pistes negres de la Molina són un perill descomunal, amb els dos frens no aconsegueixo parar la bicicleta, tremolant i cagat de por no se com arribem a la Molina. Poc a poc recupero les forces i em sento amb ganes de llençar un darrer atac abans de coronar el Coll de la Creueta. El descens a Castellar de N’Hug es fa a ritme de Pau i Herba.
Fase E: LA DOLÇA ARRIBADA
L’entrada dels quatre magnífics a la plaça de Castellar de N’Hug es apoteòsica. Música en viu, aplaudiments i felicitacions, la satisfacció d’haver complert com a bons espartans. En Toni ens explica que el Leòoonides esta satisfet i mengem afamats la sopa de la fonda per recuperar les forces desprès de més de 18 hores amb el cul enganxat al seient de la bicicleta. AVUI L’HEM FET GROSSA.
Moltes Felicitats !!!
Moltes Felicitats !!!
Això si que és pit i co...
No queden gaires montanbikers com vosaltres, cuideu-vos del rigurós costipat, que l'espècie ha de perdurar.
Una abraçada a tots.
Quina enveja !!!!!!!!
AVUI L’HEM FET GROSSA
Sol
absolutament sol
sota la tempesta,
per vèncer el darrer obstacle,
davant la innocència primigènia
feta nostàlgia.
Enfront el coll de Pal
imponent obstacle natural
per assolir l’objectiu impossible
de ser un ermità que la fa sense parar.
Poc a poc les forces m’abandonen
amb cada cop de pedal m’afebleixo
un intens cansament s’apodera del meu cos.
Exhaust per una gesta èpica
a fregar el defalliment
m’adono que no estic sol,
som un equip
el caliu dels companys
m’ajuda a recuperar l’alè
fins coronar el cim:
Avui l’hem fet grossa
Publica un comentari a l'entrada